Avui, 16 de juny h estat l’últim dia que he realitzat pràctiques al CAD, si bé és cert que he fet més hores de les que estaven estipulades, realment estic molt content i satisfet. Avui, potser toca tancar aquest blog, per altra banda, però, m’he adonat que no és veritat, que aquest blog hauria de ser etern. Les coses normals poden ser extraodinàires, i el fet d’escriure-les i pensar-les, és l’element clau que et pot permetre adonar d’aquell matís màgic que tot fet real conté. En aquest mesos de pràctiques he vist la importància de la impicació, la possbilitat de malgrat estar contractat, ser voluntari, en el sentit de destinr molta més dedicació de la que tocaria. Sincerament, crec que la implicació i dedicació es nota, el que fa 30 minuts de feina fora d’horari no ho fan 6 hores de treball. Els usuaris perceben la implicació, la dedicació i l’interès, i és precisament això, el que més els ajuda a treure el millor que tenen dins. Avui, últim dia, ha esta un dia diferent, explicant a la gent que marxava i col·laborant, puntualment, en algun taller. He après moltíssimes coses, sobretot detalls, detalls de gran importància. Escoltar, observar, informar-se… Crec que és important continuar escrivint la nostra experiència com educadors, és una manera de reflecionar sobre la nostra tasca i adonar-se de la importància real d’aquelles petites coses que fas cada dia. Ara s’acaben les pràctiques i fins que no torni a treballar com a educador, potsr passarà temps, però aquest moment no representa un final en el meu porcés d’aprenetatge sinó que és un simple punt i a part. Aquest blog, és un bon símbol, ara encara no li toca acabar. Cal que segueixi funcionant i em permeti entendre i veure amb uns altres ulls allò que faig dia a dia.
Finalment…encara no!
Posted: 16 Juny 2011 in Descripció, Emocions i sentiments, Funcions i característiques de l'educador, Resum del diaCrec que ja ho havia dit alguna altre vegada…. però avui, he vist la importància de l’avalaució. Malgrat que no em puc queixar, crec que han sobrevalorat la meva experiència de pràctiques, han sortit alguns detalls interessants, potser hagués estat interessant elaborar més avaluacions al llarg del procés per tal de poder millorar. REalment, eren detalls tontos, que no costaven gens de diferenciar, però que podein causar grans beneficis. He percebut que l’avaluació no és, com acostumem a fer, un procés al final de cada intervenció, sinó que ha de ser un procés permanent al llarg de tota l’actuació, constantment hem i cal avaluar el que estem fent, d’aquesta maners és la única que podem millorar el nostre procés!!
Avaluació, recolzament i registre. Dia de poc acompanyament, sobretot de tràmits administratius.
El penúltim dia va ser força tramitós… Va consisitir en realitzar l’avaluació, primer d’una manera individual i després posar-la en comú. Mirar i treballar la proposta de millora i l’anàlisi del centre. Així doncs, molta estona es va perdre en l’avaluació recírpoca. La poca estona que va quedar, la vaig destinar a donar algun recolzament al taller de recerca de feina, reomplir l’espai cultural i registrar els asssitents al menjador. Va ser un dia estrany, estava acostumat a treballar amb els usuaris, colze amb colze, i aquest últim dia vaig fer-ho més aviat poc.
Quan sortia per la porta del centre pensava que la gran lliçó, o funció de l’educador social que havia viscut era la reivindicació, la crítica social i l’esforç per crear un nou món. A l’arribar a casa, però, l’única cosa que se’m venia al cap eren els ulls d’esperança de molts usuaris. Moltes de les persones que estaven el centre tenien il·lusió, volien participar d’aquell objectiu de transformació. Aleshores ho vaig creure clar. Aquesta ha de ser la funció de l’educador despertar l’esperit de lluita, l’esperit de continuar endavant. La importància dels ideals. En aquell moment em van aparèixer frases al cap com l’últim que es perd és l’esperança. A vegades, l’únic que necessiten les persones que han perdut les ganes de viure és recordar els seus ideals, recordar per a què val la pena viure, recordar per a què val la pena lluitar. Un bon educador és aquell capaç de fer despertar l’instint lluitador dels altres, ara, l’única persona capaç de despertar l’instint lluitador dels altres és el lluitador. Per aquest motiu, l’educador ha de predicar amb l’exemple, ha de mostar que val la pena seguir treballant, seguir esforçant-se, seguir lluitant, seguir creient en uns ideals.
Dia poc relacionat amb l’intervenció: manifestació a plaça Catalunya i registre de menjador. Converses de política amb els usuaris i la descoberta d’una petita esperança.
Certament, dels últims dies, no n’he fet cap descripció ni comentari, semblava que hagués desaparegut. Certament han estat dies molt intensons, estranys i especials. El dia 3 de juny, vaig arribar al centre juntament amb les primeres notícies de desallotjament de la plaça Catalunya. Sense dubtar-ho, l’equip educatiu del centre ens vam dirigir al centre històric de Barcelona per lluitar i educar d’una manera diferent. A través de la crítica social. Em vaig mirar el director amb cara de: hi puc anar? les seves paraules van ser fulminants, no hi pots, has d’anar-hi, això també són pràctiques d’educador social, forma part de la nostra feina, lluita per allò que creiem, protestar i crear nous espais. Vaig anar a la plaça just quan començàven a carregar, van ser uns moments tensos, però de seguida vaig veure ompanys de la universitat que estaven allà, estàvem allà, llavors vaig estar segur, estava on havíem d’estar els educadors, al costat de les lluites i les reivindacions per un món més just. Quan les aigües es van calmar, vaig tornar al centre, just a temps per fer el registre del segon menjador. Certament un dia intens, però molt enriquidor, de fet, el més interessant va ser quan vaig tornar al centre i tots els usuaris em preguntaven i em demanaven el que havia vist, com ho havia viscut. Vaig tornar a veure en els seus ulls una espurna d’esperança que feia temps que no veia. L’esperança de l’oportunitat, l’esperança per la transformació, l’esperança que cada dia esperan recuperar per aconseguir sortir del pou o han caigut.
Malgrat el conjunt de situacions complexes que han passat avui, ems ento estrany, de fet, no m’entenc. La resta d’educadors es sentien absorts, preocupats i abatuts per tots els fets. En canvi jo no sé. Per un costat m’he sentit malament perquè el dia ha estat força dur i veure gent que brota d’aquestes maneres sempre fa sentir-se malament. Però per altra banda, em sentia content, orgullós de mi mateix. Crec que he reaccionat prou bé i de fet així m’ho han comunicat. He separat i contingut alguns usuaris i me n’he sortit. Així que per un costat em sento malament, cansat i decebut, però per una altra em sento orgullós de com de mi mateix i la meva resposta. Susposo que això es deu al ser la primera vegada, mica en mica cada cop aniré estan menys orgullós de la meva resposta i em sentiré més a disgust amb aquestes situacions incòmodes.
Després de la brutal batalla campal que s’ha viscut al partit d’avui. He vist alguna tasca de l’edcuador social que potser no s’ha fet. Durant el partit, tothom animava tant el seu equip que no ens hem adonat que el que estàvem fent de veritat era encendre’ls i motivar la seva violència. Així doncs, ens ha faltat una visió més calmada i d’anàlisi de la situació que mlagrat que era evidanet que necessitaven els nostres ànims, també era obvi que necessitaven que els transmetessim calma. Al meu entendre no n’hem sapigut transmetre i ha saltat l’espurna. En aquell moment tots els educadors crec que hem respost ràpidament i correcta, separant els nuclis més conflictius, aïllant els equips i tranquilitzant-los mica en mica. Finalment, una altre factor és el de la resposta, una actitud per part dels usuaris com la que s’ha vist avui al partit no es pot permetre i ara cal gestionar una resposta educativa. tot i això, primer de tot caldrà plantejar el tema a l’assemblea de participants de l’activitat
Bfffffff no se m’ha ocurregut cap més paraula per descriure el dia d’avui, la veritat és que ha estat una bogeria! Però en fi, els experts diuen que les dificultats ens fan forts…
Bitàcora de viatge 